(esp)
Trabajo coreográfico, a caballo entre la performance y la acción sonora, que toma como punto de partida los poemas de Takahide Nishiwaki. Breves impresiones y reflexiones atemporales que hablan del carácter efímero del ser humano y la relación con la naturaleza. ROKATEI significa ‘la cabaña de las seis canciones‘. Dos personas en escena en un movimiento de traslación por diferentes ficciones, en torno a un núcleo utópico. Buscan y construyen paisajes mediante la corporeización, la transformación del espacio y la palabra. Esta cabaña es un refugio frágil, una estructura estable como una roca, pero también vulnerable en una tierra húmeda, un abismo en una cueva. Una serie de implicaciones simbólicas que se van desplegando durante el espectáculo a la vez que plantea preguntas sobre el ciclo de la vida.
(cat)
Treball coreogràfic, a cavall entre la performance i l’acció sonora, que pren com a punt de partida els poemes de Takahide Nishiwaki. Impressions breus i reflexions atemporals que parlen del caràcter efímer de l’ésser humà i la relació amb la natura. ROKATEI significa ‘la cabana de les sis cançons’. Dues persones a escena en un moviment de translació per diferents ficcions, al voltant d’un nucli utòpic. Busquen i construeixen paisatges mitjançant la corporeització, la transformació de l’espai i la paraula. Aquesta cabana és un refugi fràgil, una estructura estable com una roca, però també vulnerable en una terra humida, un abisme a una cova. Una sèrie d’implicacions simbòliques que es van desplegant durant l’espectacle alhora que planteja preguntes sobre el cicle de la vida.
(eng)
Choreographic and sound work, halfway between performance and sound action, which takes as its starting point the poems of Takahide Nishiwaki. Brief impressions and timeless reflections that speak of the ephemeral nature of the human being and the relationship with nature. ROKATEI means ‘the hut of the six songs’. Two people on stage in a movement of translation through different fictions, around a utopian nucleus. They seek and build landscapes through embodiment, the transformation of space and the word. This hut is a fragile refuge, a structure stable as a rock, but also vulnerable in a humid land, an abyss in a cave. A series of symbolic implications that unfold during the show while raising questions about the cycle of life.
-Words fill every gap, cover space, persist in time, and eventually disappear and appear again like a bubble-
FITXA ARTÍSTICA
Idea, creació i interpretació: Park Keito
Text: Takahide Nishiwaki i Kotomi Nishiwaki
Creació sonora i música: Miquel Casaponsa
Disseny d’il.luminació i direcció tècnica: Ivan Cascón
Disseny de vestuari: Andrea Otín
Escenografia: Park Keito
Suport a la dramatúrgia: Quim Pujol
Mirada externa: Joao Lima
Tècnica i espai sonor: Rodrigo Rammsy
Una coproducció del Festival TNT i Mercat de les Flors
En col·laboració amb La Caldera i CRA’P
.
(esp)
El dúo formado por Kotomi Nishiwaki y Miquel Casaponsa emprende una nueva aventura de traducción y traslación escénica a partir de una serie de poemas tanka escritos hace cincuenta años por Takahide Nishiwaki, el abuelo de Kotomi, mientras viajaba por Japón. El tanka es una forma tradicional de la poesía japonesa, constituida por cinco versos, donde se evocan breves impresiones y reflexiones atemporales que hablan del carácter efímero del ser humano y de su conexión emocional con la naturaleza. De hecho, los haiku nacieron como una parodia de este sentimentalismo exagerado, que a su vez hace que los tanka puedan llegar a ser extremadamente íntimos.
Y, sin embargo, las palabras siempre esconden más de lo que dicen. Con Rokatei (La cabaña de las seis canciones), Park Keito se propone un viaje alegórico a través de los escenarios descritos por el abuelo de Kotomi, cuyos poemas aparecen como instantáneas a revelar. Viajar atrás en el tiempo a través de la imaginación también comporta, en cierta medida, dar un salto adelante: preguntarnos cómo se veían determinados paisajes o cómo se vivían ciertas emociones hace cincuenta años nos devuelve la pregunta de cómo los veremos o viviremos en el futuro. ¿Seguiremos utilizando las mismas palabras? ¿Querrán decir lo mismo que hoy? ¿Qué nuevas formas de imaginar habrá que inventar para seguir cruzando el puente entre la realidad y la ficción?
Estas preguntas guían el desarrollo de este proyecto, residente en el TNT de este año, que se propone traducir la métrica y la ambigüedad de los poemas en japonés en el sonido, en el cuerpo, en los objetos y en el espacio, buscando puentes utópicos y claves de lectura para proyectar el significado abierto de un tanque a un dispositivo. Al fin y al cabo, la concepción lineal del tiempo es una ficción occidental que no tiene mucho que ver con la temporalidad cíclica de la cultura japonesa: una cultura llena de espíritus que nos recuerda que, desde las cuevas prehistóricas hasta los DJs, puede que no haya cambiado nada. O dicho de otro modo, el poema no cambia, pero nosotros sí, y es en nuestra impermanencia donde es necesario buscar el misterio. (Marc Villanueva TNT 2024)
(cat)
El duo format per Kotomi Nishiwaki i Miquel Casaponsa emprèn una nova aventura de traducció i translació escènica a partir d’una sèrie de poemes tanka escrits fa cinquanta anys per Takahide Nishiwaki, l’avi de la Kotomi, mentre viatjava pel Japó. El tanka és una forma tradicional de la poesia japonesa, constituïda per cinc versos, on s’evoquen impressions breus i reflexions atemporals que parlen del caràcter efímer de l’ésser humà i de la seva connexió emocional amb la natura. De fet, els haiku van néixer com una paròdia d’aquest sentimentalisme exagerat, que a la vegada fa que els tanka puguin arribar a ser extremadament íntims.
I, tanmateix, les paraules sempre amaguen més del que diuen. Amb Rokatei (La cabana de les sis cançons), Park Keito es proposa un viatge al·legòric a través dels escenaris descrits per l’avi de la Kotomi, els poemes del qual apareixen com instantànies que cal revelar. Viatjar enrere en el temps a través de la imaginació també comporta, en certa mesura, fer un salt endavant: preguntar-nos com es veien determinats paisatges o com es vivien certes emocions fa cinquanta anys ens retorna la pregunta de com els veurem o viurem en el futur. Seguirem fent servir les mateixes paraules? Voldran dir el mateix que avui? Quines noves maneres d’imaginar caldrà inventar per seguir creuant el pont entre la realitat i la ficció?
Aquestes preguntes guien el desenvolupament d’aquest projecte, resident al TNT d’enguany, que es proposa traduir la mètrica i l’ambigüitat dels poemes en japonès al so, al cos, als objectes i a l’espai, tot buscant ponts utòpics i claus de lectura per projectar el significat obert dels tanka a un dispositiu escènic que convidi a assumir un ritme pausat de contemplació. Al cap i a la fi, la concepció lineal del temps és una ficció occidental que no té gaire a veure amb la temporalitat cíclica de la cultura japonesa: una cultura plena d’esperits que ens recorda que, des de les coves prehistòriques fins als DJs, pot ser que no hagi canviat res. O dit d’una altra manera, el poema no canvia, però nosaltres sí, i és en la nostra impermanència on cal buscar el misteri. (Marc Villanueva Festival TNT 2024 )
(eng)
The duo formed by Kotomi Nishiwaki and Miquel Casaponsa embark on a new adventure of translation and stage adaptation based on a series of tanka poems written fifty years ago by Takahide Nishiwaki, Kotomi’s grandfather, while he was traveling through Japan. The tanka is a traditional form of Japanese poetry, consisting of five lines, which evoke brief impressions and timeless reflections that speak of the ephemeral nature of human beings and their emotional connection with nature. In fact, haiku were born as a parody of this exaggerated sentimentality, which at the same time makes tanka can become extremely intimate.
And yet, words always hide more than they say. With Rokatei (The Cabin of Six Songs), Park Keito proposes an allegorical journey through the scenarios described by Kotomi’s grandfather, whose poems appear as snapshots to be revealed. Traveling back in time through the imagination also involves, to a certain extent, taking a leap forward: asking ourselves how certain landscapes looked or how certain emotions were experienced fifty years ago brings back to us the question of how we will see or live them in the future. Will we continue to use the same words? Will they mean the same as today? What new ways of imagining will we need to invent to continue crossing the bridge between reality and fiction?
These questions guide the development of this project, resident at this year’s TNT, which aims to translate the metric and ambiguity of Japanese poems into sound, body, objects and space, searching for utopian bridges and reading keys to project the open meaning of tanka into a scenic device that invites us to assume a leisurely rhythm of contemplation. After all, the linear conception of time is a Western fiction that has little to do with the cyclical temporality of Japanese culture: a culture full of spirits that reminds us that, from prehistoric caves to DJs, nothing may have changed. Or to put it another way, the poem does not change, but we do, and it is in our impermanence that the mystery must be sought. (Marc Villanueva Festival TNT 2024)
